El temps passa, tot ho canvia, tot ho guareix –diuen-, se’ns esmuny de les mans sense adonar-nos-en. L’avanç imparable del rellotge ha estat un entrebanc per la humanitat al llarg de la història des del primer traspassament , ja que les persones volien allargar la seua estada en la terra.
El demà és dubtós, no sabem mai que ens pot ocórrer. La incertesa ens aboca a un desert on l’únic que trobarem és la solitud. En aquest maldecap han parat atenció molts escriptors, filòsofs , artistes des de l’antiguetat, com per exemple Horaci i Virgili, fins èpoques més recents com els existencialistes, l’Impressionisme , etc . . .
També s’ha tractat moltíssim el dilema “tempus fugit”, que traduït en català l’equivalent és “meninfotisme” // i per altra banda tenim ”l’aprofitament” , que en llatí ens portà Horaci i es deia “carpe diem”.
La gent, com jo mateix, que tenim quaranta anys o els hem ultrapassat, reflexionem -de vegades – en assumptes relacionats amb la successió irreversible veloç i esferidora de les hores .
Podem comprovar com l’adversitat és la millor manera d’assegurar-se u mateix de quins són els nostres veritables amics. Aquells que en una mala època ens donen el seu suport es mereixen la nostra confiança i el nostre agraïment. Sovint hi trobem més ajut i comprensió en els nostres companys que en els nostres consanguinis .
Un altre afer que pot preocupar-nos a partir d’aquesta edat és la mort. Sobre aquesta se n’ha escrit rius de tinta i seria gairebé impossible ésser original . La partida final simbolitza la igualtat perquè a tothom ens arriba tard o d’hora sense cap mena de distincions de classe social, això faltaria que en el moment de la defunció hi haguera diferents categories humanes.
Pel que fa als vius hem de dir que en l’estat espanyol sembla que encara hui hi ha impunitat jurídica per a algú i això de la justesa és una altra utopia.
Sovint em pose al llit prompte quan he de despertar-me l’endemà perquè cal anar a treballar. El que m’agradaria és adormir-me de seguida, però això no sempre em passa. En el trancurs que vaig agafant el son note com si el meu cos s’anés desconnectant, com una mort lenta, sense dolor. En aqueixos instants estaria bé, molt bé, que m’arribés el descans final , d’una manera reposada al meu llit. Tanmateix les meues acaballes estan fora de tota planificació, tot al contrari de molts cabdills que passaren mitja vida organitzant-ho tot encara que per a dur a terme les seues obres hagueren de morir milers i milers d’éssers humans .
Com em moriré? Supose que d’un càncer o d’un atac cardíac hereditari , qui ho sap. Fet i fet , no arribaré a la vellesa dels setanta, tal volta perquè els homes no tenim una durada tan llarga . On estaré en aquell instant fatal? Posats a imaginar m’afalagaria en la ciutat que vaig nàixe , cosa impossible car no hi visc des de fa molts anys. Hauria de ser quan vaig de visita a ca un amic els caps de setmana, i això, pobre coll·lega ! seria una defunció molt dolorosa per a ell, que a més a més de rebre’m en la seua llar es veiés immers alhora en un espectacle d’aqueixa mena .
Un altre escenari podria ser la carretera com a lloc d’un accident de trànsit. Tal volta si gaudesc de salut , si Déu ho vol , en plena jubilació aniria a viure a l’estranger . M’exiliaria forçosament a un nació - no molt llunyana de la nostra- on la gent visqués amb imposicions i censura tot sent-ne conscient d’aquestes. No com al País Valencià que la majoria de la gent creu que ja hem assolit totes les llibertats que ens pertoquen com a poble quan encara ens queda la principal : la independència.
Hauríem de portar la Constitució a una biblioteca per classificar-la en les prestatgeries del Paleontològic, és a dir, entre els manuals periclitats , ja que ens lliga d’una forma impermutable a Madrid, la qual s’emporta els nostres impostos i ens torna una misèria disfressada d’inversions reduïdes .
Trobem consol - si fa no fa- en el record, que al capdavall és l’única cosa que roman en aquesta existència.
La remembrança esdevé una solució per a l’oblit . Ens sentim bé evocant llocs passats que hem sovintejat , sentiments positius , la cura de la nostra mare en moments on la seua dolçor ens alliberava del dolor o més aviat l’alleugeria.
Enyorem allò perdu , allò que hauria pogut ésser. En canvi l’avenir ens porta a un camí d’obscuritats, de dubtes desencoratjadors, de vacil·lacions estenuants .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada