Ball de valencians a Cullera

La muixeranga és un dels costums tradicionals més arrelats i alhora dels més desconeguts del nostre país. Precisament fa uns dies ha estat nomenat patrimoni immaterial per la UNESCO, això ens ompli de goig ja que  s’ha valorat el treball en equip i la solidaritat del nostre poble.

Segons  el diccionari  de la Llengua Catalana aquest terme  significa “una comparsa que  participa en la processó religiosa de la festivitat  de la Mare de Déu de la Salut ( 8 de setembre) patrona de la ciutat  d'Algemesí en la  Ribera Alta.”

La muixeranga  més que una dansa és un conjunt de quadres plàstics d'intencionalitat representativa. Les cròniques vinculen la seua naixença a Algemesí en el segle XVII. En els seus inicis la formaven  una colla d'homes (de nombre irregular) i  un xiquet, els quals van vestits amb pantalons i amb bruses ratllats verticalment de blau, de roig i de blanc, i amb un bonet proveïts d'orelles. Els oficis dels homes que integraven aquestes colles eren en un principi majoritàriament obrers però hui cadascun d'ells té la seua ocupació.

A més a més hi ha un director que s'anomena "mestre" i s'encarrega de donar les ordres als muixeranguers  per a dur a bon terme les diferents activitats.

Hem de distingir tres tipus d'evolucions dins la muixeranga:

--el ball, passeig o floretes, on els muixeranguers es col·loquen en dues en dues files i evolucionen tot portant ciris a les mans.

- les figures plàstiques o "quadres" ,que intenten reproduir diverses imatges, com",per-exemple “l'Assumpció  de la Mare de Déu".

-les torres humanes o "torretes” que són les que ens interessen ara mateix.

La manera de construir aquestes 'torretes" és molt antiga. Els muixeranguers actualment amb les seues articulacions i abraçats els uns als altres munten fins a  cinc pisos amb una base de huit homes; o una de quatre, més  el "pinet", que és un pilar més un xiquet damunt. Bé, de totes formes,  hi ha altres tres tipus però no em detindré per no fer més feixuga la meua exposició. Tot açò es fa al so de la tonada de la dolçaina i el  tabalet.

L'any 1747  la ciutat d'Algemesí celebrà el V  centenari  de la troballa de lá Mare de Déu de la Salut. Entre els assistents a l’acte destaquem el retor Blai Querol  i el vicari Josep Querol, naturals de Morella. Ambdós prevers pel que sembla aportaren una gran font d’inspiració quant a balls  i altres aspectes de la processó, trets de les festes sexennals de la Mare de Déu de Vallivana de Morella

Si reflexionem una mica podríem pensar que aquest acte cultural només es realitzava  a Algemesí, però com veurem tot seguit  també existia en altres ciutats com l’Alcúdia i Carcaixent.

Pel que fa a la nostra comarca, a Sueca, l’any 1796 la Casa de la Vila demanà permís a la Capitania General de València per a formar el seguici de la Mare de Déu de Sales, cite aquest document literalment: “esta misma devoción, hace que delante de la procesión, a corto espacio de la Cruz vayan dos o tres lanzas, pastorcillos y pelegrinas formadas de tiernos infantes con torneos y Mojigangas, como se hace en esa ciudad de Valencia y en la procesión del Corpus…”

La resposta fou positiva, és clar, i la comitiva eixí  el huit de setembre de 1796.

Queda demostrada la teoria que els orígens d’aquestes representacions muixerangueres són doncs valencians . Posteriorment  a partir del darrer terç del segle XVII aparegué  en algunes ciutats del Principat de Catalunya on prenen el nom de “castells” o “ball de valencians” més antigament. Tot i així els borbons en el decret de Nova Planta els van prohibir però el nostre poble  no ha abandonat aquest costum. Enguany ha  estat guardonat a nivell internacional per la UNESCO. Esperem que les noves generacions que viuen en més llibertat no obliden que cada vegada que s’alça una muixeranga o “castell” s’està  recordant  l’esforç, el treball i la constància heretada dels seus avantpassats.

A Cullera sembla que la cosa ha collat. Me n’alegre moltíssim i estic convençut que a mesura que passe el temps s’anirà escampant més encara per tot el País Valencià. Enhorabona!

Xavier Piris

Temps fugisser

El temps  passa, tot ho canvia, tot ho guareix –diuen-, se’ns esmuny de les mans sense adonar-nos-en. L’avanç imparable del rellotge ha estat un entrebanc per la humanitat al llarg de la història des del primer traspassament , ja que les persones volien allargar la seua estada en la terra.

El demà és dubtós, no sabem mai que ens pot ocórrer. La incertesa ens aboca a un desert on l’únic que trobarem és la solitud. En aquest  maldecap han parat atenció molts escriptors, filòsofs , artistes des de l’antiguetat, com per exemple Horaci i Virgili, fins èpoques més recents com els existencialistes, l’Impressionisme , etc . . .

També s’ha tractat moltíssim el dilema “tempus fugit”, que traduït en català l’equivalent és “meninfotisme” // i per altra banda tenim ”l’aprofitament” , que en llatí ens portà Horaci i es deia “carpe diem”.

La gent, com jo mateix, que tenim quaranta anys o els hem ultrapassat, reflexionem -de vegades – en assumptes relacionats  amb la successió  irreversible  veloç i esferidora de les hores .

Podem comprovar com l’adversitat és la millor manera  d’assegurar-se u mateix de quins són els nostres veritables amics.  Aquells que en una mala època ens donen el seu suport es mereixen la nostra confiança i el nostre agraïment. Sovint  hi trobem més ajut i comprensió en els nostres companys  que en els nostres consanguinis .

Un altre afer que pot preocupar-nos a partir d’aquesta edat és la mort. Sobre aquesta se n’ha escrit  rius de tinta  i seria gairebé impossible ésser original . La partida final simbolitza la igualtat perquè a tothom ens arriba  tard o d’hora sense cap mena de distincions de classe social, això faltaria   que en el moment de la defunció hi haguera diferents categories humanes. 

Pel que fa als vius hem de dir que en l’estat espanyol sembla que  encara hui hi ha impunitat jurídica per a algú i això de la justesa és una altra utopia.

Sovint em pose al llit prompte quan he de despertar-me l’endemà perquè cal anar a treballar. El que m’agradaria és adormir-me de seguida, però això  no sempre em passa.  En el trancurs que vaig agafant el son note com si el meu cos  s’anés desconnectant, com una mort lenta, sense dolor. En aqueixos instants estaria bé, molt bé, que m’arribés el descans final , d’una manera reposada  al meu llit. Tanmateix les meues acaballes estan  fora de tota planificació, tot al contrari de molts cabdills que passaren mitja vida organitzant-ho tot  encara que per a dur a terme les seues obres hagueren de morir milers i milers d’éssers humans .

Com em moriré? Supose que d’un càncer  o d’un atac cardíac hereditari , qui ho sap. Fet i fet , no arribaré a la vellesa dels setanta,  tal volta perquè els homes no tenim una durada tan llarga . On estaré en aquell instant fatal?  Posats a imaginar m’afalagaria en la ciutat que vaig nàixe , cosa impossible car no hi visc des de fa molts anys.  Hauria de ser quan vaig de visita a ca un amic els caps de setmana, i això, pobre coll·lega ! seria una defunció molt dolorosa per a ell,  que a més a més de rebre’m en la seua llar  es veiés immers alhora en un espectacle d’aqueixa mena .

Un altre escenari podria ser la carretera  com a lloc d’un accident de trànsit.   Tal volta si gaudesc de salut , si Déu  ho vol , en plena jubilació aniria  a viure a l’estranger . M’exiliaria  forçosament  a un nació - no molt llunyana  de la nostra-  on la gent visqués amb imposicions i censura tot sent-ne conscient d’aquestes. No com al País Valencià que la majoria de la gent creu que ja hem assolit totes les llibertats  que ens pertoquen com a poble  quan encara ens queda la principal : la independència.

Hauríem de portar la Constitució a una biblioteca per classificar-la  en les prestatgeries del Paleontològic, és a dir,  entre els  manuals periclitats , ja  que ens lliga d’una forma impermutable a Madrid, la qual  s’emporta els nostres impostos i ens torna una misèria disfressada d’inversions reduïdes  .   

Trobem consol - si fa no fa-  en el record, que al capdavall és l’única cosa que roman  en aquesta existència.

La remembrança esdevé una solució per a l’oblit . Ens sentim bé evocant llocs  passats que hem sovintejat , sentiments positius , la cura de la nostra mare  en moments on la seua dolçor ens alliberava del dolor o més aviat  l’alleugeria.

Enyorem allò perdu , allò que hauria pogut ésser. En canvi l’avenir ens porta a un camí d’obscuritats, de dubtes  desencoratjadors, de vacil·lacions estenuants .

Xavier PIRIS  

El foc és un joc?

Enguany també hem tingut falla a l’institut. Ens ha servit, una vegada més , per augmentar la col·laboració entre els companys, animar les instal·lacions migs esmorteïdes i atraure l’atenció de l’alumnat en general .

El monument artístic és fruit de la combinació  de dos elements : el primer és  l’enginy -quasi sempre mordaç- perquè si no fóra així, si les falles no tingueren  una mica de mala bava, perdrien la seua autenticitat i, el segon és  la capacitat d’improvisació dels valencians i valencianes.El treball anual dels artistes sempre té un resultat admirable.

El nostre poble al llarg d’aquest més d’un segle ha estat admirat per tot el món per la seua capacitat del “pensat i fet”. En una festa com aquesta n’estic d’acord que la improvisació és un art però no ens hauríem d’acostumar a treballar amb aquesta metodologia en altres “àmbits”:

La falla d’aquest curs ha centrat la burla en la brutícia  que provoca l’alumnat , en la poca atenció que dediquem als animals  i en les autoritats del centre , sobretot de l’omnipresent director. Podem destacar que la sàtira positiva//constructiva ha superat la “negativa” .

Però com en tot sempre hi ha detractors de la festa genuïna valenciana. Persones que no volen acceptar que en tot açò hi ha un conjunt indivisible  format per dos components : “allò faller” i “el valencià” . Encara que la gent a Utiel estiga acostumada a llegir les crítiques falleres  en castellà –al capdavall és la seua llengua -, la tradició sempre ha usat el català  des del principi en la varietat valenciana més col·loquial .

Al meu parer tot va lligat : València, falles i Valencià, si no Déu me’n guard!

D’altres denigradors d’aquesta commemoració sospiren desesperadament en veure  com “cremem” els diners sense pensar que hi ha tota una xarxa industrial que “sobreviu” gràcies  a la nostra festivitat  .

            Esperem continuar-la l’any que ve i ressucitar els ninots, que ens omplen d’alegria, ens trenquen per uns instants la quotidianitat i donen ales a la imaginació, tant en desús en aquesta època. Sense ells, l’inici de la primavera  passaria desapercebut , sense la sàtira la vida seria monòtona , i sense el “foc purificador”i la via d’escapament que ens ofereix aquest,  el poble valencià deixaria d’existir  tal com és . Que perdure la festa , per molts d’anys !

Xavier Piris

Zero a l'esquerra

Qui crega que aquest títol fa referència a aquella persona o cosa que no serveix per res està errat i qui puga pensar que està relacionat amb la recent actuació del sector ideològic esquerrà, també s’equivoca. Vet ací un intent d’assaig  breu que tracta la petjada científica del món araboislàmic en el nostre país durant gairebé cinc segles i  vora huit–cents anys de durada  a la resta d’Al-Andalus .

L’encapçalament, doncs, té un lligam estret amb la introducció del zero a la península Ibèrica procedent de l’Índia  i d’altres recursos matemàtics .

Remarquem  que la seua importància  rau en el valor de la posició en un sistema  de base 10 . Fou un sistema conegut i emprat en aquestes contrades, abans musulmanes , des del segle IX i en el sector cristià a partir del S.X.

El desenvolupament d’aquest no usava el zero, ja que en comptes d’una xifra que el simbolitzés es deixava un buit , cosa molt difícil d’interpretar  per part d’un lector que podia distreure’s amb bastant facilitat i denotava , a més a més, molt poca exactitud científica .

Per tal d’evitar confusions s’inventà  aquest número, cosa que ja s’havia introduït a Babilònia dos–cents anys  abans de C. i que acabà, de totes totes, amb l’ambigüitat .

Fou acceptat per grups reduïts d’astrònoms grecs  i a mitjans del primer mileni es relaciona amb els hispans  i amb el sistema de base .

Des d’un punt de vista filològic hem d’aclarir que el mot zero té  una arrel semítica en el nom sfr (que significa “buit”) i d’ahí derivaria , més tard  al llatí i a les altres llengües romàniques. Els qui no som matemàtics , ni entenem d’aquest àrea del saber no ens adonem de com n’era de cabdal aquesta  innovació  i de com ho és hui  encara  per a la nostra vida quotidiana.  Què faríem si no poguerem fer els comptes bé, si haguerem de calcular-ho tot encara amb les xifres romanes en calculadores amb pantalles gegants  perquè hi hagués lloc per a tots “els bastonets”?  I posats a reflexionar  aquells que ho passarien més magre serien els especuladors  que no podrien fer els seus negocis bruts

-des d’un punt de vista ecològic i moral-   i per tant , acabar d’omplir de ciment el nostre malmés paisatge. Si seguim en el camp de les matemàtiques  hem de recordar que el joc dels escacs es deu (segons diu la llegenda , encara que el seu origen és un mica confús) a un senyor persa que l’inventà per divertir el seu monarca i que arribà a Europa i s’escampà , des del notre territori ,   gràcies a l’aportació dels musulmans .

Els  àrabs van salvar la sabiduria dels clàssics a Bagdad  perquè començaren a traduir-ho tot a la seua llengua envers el segle IX. ¿Qui ho hauria de dir que llavors hi hagués en aquelles terres tan cultes un equip de traductors de grec, de llatí i d’altres llengües antigues i que ara hi haja un desgavell i un tall de barbàries , atemptats, sang i fetge per tot arreu ? Potser ,  el senyor Bush i els qui li donaren suport tindran les seues consciències tranquil·les ; però la resta del món tenim el cor en un puny de veure diàriament la massacre per la televisió .

Aquelles traduccions a l’àrab  arribaren a Al-Andalus una mica més tard ,  i en ple segle XI  començaren  a traduir-se al llatí a  l’Escola de Traductors de Toledo des d’on passarien a la resta d’Europa ,  car molts dels originals  ja s’havien perdut .

Europa ha de reconéixer-los la conservació de tants coneixements  en el camp de la filosofia , la cartografia , l’astronomia , la medicina, l’ingenyeria  . . .

També pel que fa a la cirugia ocular  els àrabs s’avançaren als europeus tot basant-se en coneixements previs dels grecs i hindús,  ampliant-los, sobretot, pel que fa a les cataractes, cosa que no es trobà a Europa fins el segle XVIII.

En canvi, malauradament en comptes de trobar  tolerància actualment al nostre continent hi veiem, d’una manera esporàdica, alguns rebrots de xenofòbia o racisme, alguns atacs directes a l’Islam i als seues preceptes,  sempre moguts per  la ignorància .

Ens detenim en el cas d’Averroes  (Còrdova, 1126)  que traduí i afegí la seua  interpretació en tot allò que Aristòtil hi treballà.  Fins i tot,  Copèrnic va llegir els seus texts en àrab  i les crítiques al filòsof grec abans de planificar les seues teories sobre astronomia .

Cal esmentar que l’invent del paper hem d’agrair-lo als xinesos , encara que fou introduït al vell continent des d’ací a les darreries del segle X. I així podríem seguir  fins a l’avorriment  demostrant que Al-Andalus en la seua època va ser un punt clau en la cultura fosca, quasi inexistent i perseguida de L’Edat Mitjana i que d’alguna manera s’adelantà -al meu parer-  al Renaixement , si els especialistes historiadors i de retruc els científics m’ho permeten, és clar.    

Xavier PIRIS

Vides breus

Les nits d’estiu ofereixen un ventall de possibilitats d’esbargiment per viure més al carrer. A Cullera en aquesta estació de l’any s’ompli de gom a gom. Per exemple tenim  el passeig Marítim on no hi cap ni una agulla. La gent camina per no quedar-se a casa i aprofita les temperatures tan càlides  per entretenir-se saludant els veïns o bé acudeixen a  concerts organitzats per la Casa de la Vila amb l’objectiu de fer creure als forasters que hi ha moviment cultural a la ciutat . Una altra atracció turística és l’exhibició de serps i d’altres rèptils al Mercat. Açò dóna una idea de la fauna del nostre país als turistes que se’n van d’allò més meravellats, i més encara, si han tingut l’oportunitat de pujar al trenet que els porta al Far o al Castell, des d’on poden remarcar com aquella badia que un dia s’anomenava “dels tarogers” ha esdevingut “algeps il·luminat”.

La vida estiuenca és un període per moltes persones per fer vacances, si aquestes no s’aprofiten, l’existència se’ls fa curta. Aquesta reflexió portà Aristòtil a dir que no és que tinguérem poc de temps sinó que no en traguem profit. Això també els arriba a aquells éssers humans que tenen enveja a la fortuna aliena o a la cura obsessiva dels seus béns .

Em sembla,que tot i que som gregaris ,  ens cal a tots uns moments de soledat. Aquesta s’hauria d’explotar molt més . D’altra banda hi ha gent, entre els quals crec que em trobe jo, que es dediquen en aquests mesos a una lectura diària i voluntària que els ajuda , si més no , a conéixer més el món que els envolta, a reflexionar i a engrandir la seua consciència. Pel que fa al meu cas  he de declarar que la companyia que em donen els meus llibres  no la pot substituir ningú. Per gaudir-ne cal estar tot sol per connectar millor amb el que ens vol transmetre l’autor/a. Ells m'han ajudat a formar-me  -perquè si tornés a nàixer tornaria a ser com sóc- , i d’això, potser, ells en tindrien molt a dir, car  els dec la meua manera d’entendre la vida

La lectura per Montaigne serveix per a desvetllar amb diversos objectes la raó, no pas la memòria. El raonament seria per mi la capacitat que tenim per meditar o reflexionar, sempre amb un ordre. Quan aquest ordre es perd és quan ens domina l’inconscient , o amb altres paraules, quan som veritablement lliures perquè no hi tenim cap obstacle en la nostra imaginació que ens ature, com sol passar , adés i ara  , en els cànoms de comportament que tenim interioritzats en la nostra cultura burgesa ja que aquests  actuen com a autèntics impediments.

Tractem una mica la solitud ja que l’havíem badejat en parlar d’altres assumptes. El nounat segle està combatent-la amb la tecnologia , és a dir, a través d’Internet i els telèfons mòbils. Fins la nostra ciutat ha arribat aquesta “moda” d’instal·lar un centre informàtic on hom pot xarrar o informar-se de qualsevol cosa d’arreu del món. El jovent -i els que no ho són tant – passen llargues estones del dia amb aquests aparells. Quina necessitat de comunicació hi tenen ? Sembla, doncs, que la societat en la que vivim (el primer món) ens està abocant a aquest aïllament comunicatiu . Ningú s’atreveix a cercar la solució a aquest problema perquè possiblement  no se’l veu com a tal; l’únic que compta són els avenços tecnològics . Ben mirat, no ens trobarem davant d’un vici?; això sí, molt car, i que està encobrint l’activitat de gent queferosa que fuig de l’assossec i la dedicació als altres . Ens ha pertocat habitar en una Europa on la vida quotidiana s’ha transformat en una cursa científica que frega l’ambient descrit als contes de ciènciaficció de fa quinze anys . Mentrestant les nostres biblioteques són buides llevat de l’època d’exàmens. Al meu parer aquest és el lloc idoni per trobar uns instants de pau i tranquil·litat, on poder alliberar la nostra ment tot augmentant la capacitat reflexiva i com deia un intel·lectual del meu poble “on els joves s’espavilen”. A aquestes alçades queden poques coses per descobrir ; al capdavall,  mentre llegim la vida se’ns escapa de les mans amb una velocitat vertiginosa   i fins i tot angoixosa , segons els casos. Per aquest motiu  cal aprofitar al màxim les hores, el dia, la nit ..., per exercitar el nostres coneixements. Jo em dedicaré a escriure les meues reflexions en l’ordinador perquè la meua cal·ligrafia  és massa personal.

                                                Xavier Piris.

Manifest groguenc

 

Al jovent del s. XXI

1 – Obriu els ulls davant del confort, la televisió, la internet...Heu d’ésser capaços d’entendre els missatges subliminars de la publicitat per a desxifrar-ne els contravalors que ens apropen més al món animal.

2 – Rebutgeu les drogues. Viviu l’al·lucinació amb naturalitat com una il·luminació voluntària de reflexió. El poder,que gairebé sempre porta bigoti, vol anihilar-vos mentalment afavorint, per això, la felicitat de la ignorància. Caldrà, d’antuvi, meditar i passar tot seguit als fets. Només aquells que lluiten seran recordats.

3 – Sigueu sincers. L’estètica d’avui infon cossos bells, amb o sense tatuatges, piercings, indumentàries oneroses... Tot és permès quan això és una manifestació de la joventut, quan som davant d’una protesta contra la gent gran o el sistema. Tanmateix, desconfieu-ne quan us manipulen creant éssers buits per dins, sense capacitat de cavil·lar.

4 – Cerqueu l’originalitat del vostre ésser, l’essència més íntima que trobareu ben lluny de tot allò sobrevingut. Els mites i les modes són sistematitzadores del confusionisme entre els badocs.

5 – Els joves no entenen la ironia. Així només els deseixits tindran l’autoritat per a obligar la resta de la societat a fer el que ells volen. Heu d’interpretar-ho tot, convençuts, que darrere de qualsevol cosa, pot haver-hi el retret, la burla, i àdhuc la dominació.

6 – Lluiteu per la llibertat. Feu-vos-en dignes tot descobrint que no se us informa de tot el que passa tal com és. Se’ns pixen a sobre i la premsa diu que plou.

7 – Solidaritzeu-vos amb els pobres, car ells no han pogut aprofitar les nostres facilitats. Els tribunals, formats per rics, i no elegits democràticament, s’encarregaran d’oprimir-los i jutjar-los.

8 – Alguns adolescents discriminen els immigrants. La remembrança els revelarà que els seus pares/avantpassats també ho foren

9 – La cultura i l’educació està en mans, majoritàriament, dels qui tenen el poder. Us imagineu com podreu educar els vostres fills sense informar-los bé, posant entrebancs a la llibertat d’expressió?

10 – Crideu amb indignació quan remarqueu que la majoria de la societat menysprea els intel·lectuals progressistes i tingueu el convenciment que aquestes minories són acceptades per alguns “il·lusos”.

11 – Refugieu-vos en l’anticultura. Allà trobareu manifestacions subversives i de rebuig a l’automatisme de la vida quotidiana, fruit de la societat capitalista.

12 – Sigueu novadors. Fa temps que us tallaren el cordó umbilical, i per tant, la protecció/conservació de la vostra mare. Ara és l’hora de despertar i no d’ésser conservadors , perquè qui no té res no s’hi pot conformar .

13 – Lluiteu, no us resigneu. Feu de cada dia una petita revolució. Allibereu-vos de qualsevol repressió i continueu creant la vostra utopia perquè la realitat serà ben amarga.

                                                                                                                      http://poesiavalencianaactual.blogspot.com/2010/08/xavier-piris-manifest-groguenc.html   Xavier Pris

Cultura és llibertat

Quan era menut els meus pares m’obligaven a assistir a l’escola.  El fet de no quedar-me un dilluns al matí al llit, ho veia com un càstig, com una prohibició contra el meu lleure. Aquest atac als meus desitjos “naturals” de passar-m’ho bé, de divertir-me sense límits, el dret a passejar, a jugar amb els amics al carrer ... es veia trasbalsat. Hi havia, doncs, un sentiment de submissió a aquella norma d’alçar-me i tancar-me entre quatre parets. Hom diu que no hi ha res pitjor que fer quelcom a contracor.

A mesura que anava creixent aquest costum esdevenia una rutina  horrorosa. En aquell moment m’hagués agradat  transformar-me en un animal, ja que m’imaginava que aquestss,  com que vivien en la naturalesa,  feien el que es venia de gust.

Vivim en un món envoltats de costums, rutines –domèstiques, escolars, socials...) que a poc a poc ens atabalen. Estem tan avesats que no ens adonem; si més no, no reconeixem que habitem sota aquesta pressió o, simplement, no ho confessem públicament. Em sembla que d’alguna manera ens estem atrofiant. Els nostres sentits –els cinc- que ens posen en contacte amb l’entorn, no funcionen correctament, car estan una mica vetllats, potser el seny està perdent capacitats de lucidesa en el camp d’allò implícit.

Viure en societat  ens limita les llibertats i això s’ha d’assumir, tot i que siga esferidor. Tal volta sense aquests entrebancs no podríem estar-nos en comunitat. Podríem viure com abans? Ja no tenim remei, al meu parer. Sobretot, els adolescents, tan inseparables i enganxats  al món consumista en què han nascut i sense el qual creuen que no hi podrien subsistir, que sense totes les comoditats que tenen al seu abast no trobarien sentit a l’existència. El confort del qual gaudeixen els joves els anestesia, els cega, no són conscients que els costums –la majoria d’ells- els esclavitzen.

Hem de fer reflexionar el jovent que sempre hi ha una altra possiblitat contrària o simplement diferent, hem de crear una societat tolerant, oberta a la diversitat .

La llibertat és un valor ètic humà. Tal vegada haja estat un dels motius que ha provocat més conflictes bèl·lics al llarg de la història, si no que ens ho diguen als valencians i valencianes quan ja hem complert més de tres-cents anys de la derogació dels Furs. Quina paradoxa celebrar allò que teníem perquè encara no s’ha aconseguit la victòria...! Mentrestant, continue estimant el meu país, el País Valencià ; perquè té un passat heroic i incansable per la llibertat.

Hem de recuperar la capacitat d’expressar allò que sentim, el dret a la informació –que sempre ens manipula –i la llicència d’exercir la nostra cultura. Els instituts són, per tant, el lloc idoni on l’alumnat aprén coneixements teòrics, pràctics i també se’ls ensenya perquè siguen éssers humans solidaris i amants dels bons valors. En uns llocs com aquests no tenen cabuda els militars, la intolerància, la persecussió, la discriminació. La xicalla s’ha d’espavilar culturalitzant-se, llegint obres que els agraden per esbrinar que hi ha d’imposat en el món que ens ha pertocat. La independència de cada persona  és part de la nostra intimitat com a éssers humans, com deia aquell cartell de la Guerra Civil que vaig descobrir en una exposició i que em va impactar molt:  “Cultura és llibertat, feixisme és repressió”.

                                                                                                              Xavier Piris

Contra la música

Contra el tabalet i la dolçaina, contra els costums tradicionals valencians, contra el bon gust, contra la cultura, contra el respecte, contra la tolerància, contra l’ educació.

Hi ha gent hui  que s’oposa a aquests assumptes tan elementals per a  qualsevol  poble. Tot i així, els valencians i les valencianes, malauradament, estem  acostumats des de fa ja més de tres-cents anys  a la censura, la prohibició i els intents d’eliminació de tot allò que està relacionat amb les nostres arrels.

 L’any 2000 vaig decidir  deixar de ser membre de la Confraria Mare de Déu dels Dolors  per dedicar-me de ple al meu treball i  tangencialment  a la política . Vaig deixar arrere  vint-i-sis anys de dedicació plena a aquella associació. Els he lliurat, doncs, els millors anys de la meua joventut. Durant aquest període ocupí tots els càrrecs que hi havia en la Junta des del més insignificant fins a la presidència .

He escrit articles sobre el tema i alguns d’ells van alçar una gran polèmica entre els meus detractors . Els cinc anys que vaig ser-ne el president (1995-2000) vaig introduir una sèrie d’innovacions - algunes encara són respectades - però pel que sembla també tenen els dies comptats , com per exemple  la introducció de la banda de dolçaines  i tabalets.

En un principi van ser uns temps difícils, ja que vaig patir insults , pressions i amenaces per una minoria contrària a tot açò. Aleshores ja era conscient que tot això eren els perills que havíem de sofrir tots  aquells que defensem la nostra identitat en un país on hi ha persones que tenen com a esport favorit esborrar dels nostres carrers qualsevol mostra d’identitat valenciana. Cada vegada que entrava o eixia la imatge  de l’església o l’estendard d’una casa particular sonava la Muixeranga. Aquesta tonada sense lletra és  simplement una música  de tradició  popular molt senzilla. Si els dolçainers tenen bons pulmons , i els tenen tant a Sueca com a Cullera i en d’altres indrets del País Valencià, la dolçaina  pot sentir-se des de ben lluny i  pot posar la carn de gallina a qualsevol persona amant de la bona música. Vaig intentar rescatar en la nostra ciutat aquesta melodia de l’oblit. Enguany se sentiran satisfets aquells que  em portaren la contra  perquè han eliminat aquests instruments  .Qui pot estar en contra de la música ?Quins arguments han esgrimit? Han intentat convéncer el personal dient-los que la banda no volia col·locar-se un llaç blanc en senyal de defensa de la vida. Aquest simbolitzava el rebuig al projecte d’ampliació de la llei d’avortament del govern.

Es veu que l’església vol que els confrares facen  política quan el seu objectiu és representar la passió de Jesús. Algunes confraries se’l posaran i d’altres no.

Quina fiabilitat pot tenir aquesta institució agonitzant que ha discriminat al llarg dels segles  , entre d’altres grups socials la dona ? La dona que la volen als despatxos llevant la pols i  que no ocupa cap càrrec rellevant.  Cal pensar que moltes de les religioses estan fent una tasca  importantíssima arreu del món ajudant els malalts i alfabetitzant persones, són, per tant, les que d’alguna manera netegen el nom de l’església.

Com els de la banda no van voler col·locar-se’l han estat substituïts per uns altres músics. La intenció de la Junta ha estat imposar - això sí , amb guant blanc- i disfressat d’elecció democràtica sota una manipulació de la informació,  una banda que serà de tambors i cornetes al pur estil militar com en el període de la Dictadura i que,  pel que es veu,  tant enyoren alguns d’ells.

Estic sorprés i alhora content. Una altra vegada han pogut detenir els avanços que havíem aconseguit.

El poder –botifler- no ens ha tingut en compte a l’hora de preservar la cultura autòctona, ha anat esporgant totes les mostres de supervivència  a mesura que anaven aflorant.

Malgrat açò, n’estic content perquè durant tretze anys s’ha pogut sentir ’himne dels Països Catalans als carrers de Cullera, i això ens ha produït un  gran plaer.

Vull agrair-los des d’ací a tot aquells  confrares que feren possible aquell somni , tant als que n’eren conscients  com a aquells que em donaren el seu suport només com a signe d’amistat sense conéixer el fons de la qüestió.

Tots plegats hem gaudit d’allò més amb aquesta música . Els que pensen com jo ho tornarem a aconseguir. Hui ens han aturat, és un parèntesi per agafar força , però hi repetirem.

Tard o d’hora s’escoltarà la melodia de la llibertat i els nostres enemics s’empassaran la saliva.
                                 

                                       Xavier Piris

Escèptic i joiós

Durant el període de vacances he tingut molt de temps per reflexionar. Ha estat una temporada per relaxar-me  de les meues ocupacions quotidianes,  desconnectar  de les meues cabòries. i  en sintesi,  he  posat una mica d’ordre en els meus pensaments.

El  meu tarannà inconformista i dubtós m’han dut  diverses vegades a plantejar-me assumptes que per a uns altres individus els semblava irrefutable.

Hi ha qui creu que una persona es forma per l’educació rebuda , el cercle familiar, les amistats,  les modes o  les influències de la societat  etc. . . Però a banda d’açò, al meu parer –i que em perdonen els especialistes –  caldria afegir l’atzar, en el meu cas. Molts factors  han intervingut en la meua formació com en  moltes altres persones: les lectures –algunes d’elles desautoritzades pel seu caràcter patriòtic - i  la curiositat per saber.

Encara que en la meua situació la genètica m’ha dut, contràriament als meus cromosomes , a posicions  ideològicament esquerranes .

Qui haguera pensat fa vint anys que la dreta  fomentaria la revolta social ? Ells que tenen la paella pel mànec i no volen soltar-la !

Ells -repetesc “ells” perquè  sense cap mena de dubte són masclistes- que ostenten el poder des que la meua memòria funciona  i no volen que el poble s’hi rebel·le,  com poden utilitzar aquesta arma per  fer campanya contra el govern central?

Ningú podria creure  com d’uns mesos ençà  els dirigents feixistes  es manifestarien contra l’escola laica o la negociació per acabar amb el terrorisme.  I  jo em  pregunte: ¿ per què no ixen al carrer per exigir un treball digne per a tothom;  una educació pública de qualitat i gratuïta; el dret a una vivenda digna o per la igualtat entre les persones?

Espere  a més d’això, que aquesta gent que confia en la dreta, algun dia  mentre  consulten la Biblia –un llibre excel·lent també des d’un punt de vista literari-  se n’adonen que està ple de cites de  Jesús en les quals fa justícia als desvalguts i  sentencia amb rectitud a favor dels pobres. Això en ple segle XXI  es tradueix en la socialització de la riquesa i  en afavorir els drets socials i, de tot això  , se n’ocupa  els diputats d’ Esquerra  en les  diferents seus parlamentàries. Mentrestant a Cullera, els problemes de l’escola d’Adults demana solucions. Aquesta institució que ha vetlalt per l’alfabetització de la ciutat, que ha crescut malgrat el  reduït pressupost municipal crea una sèrie des despeses que per a l govern de la vila és una càrrega que vol eliminar. El dilema de l’ajuntamnet és el tancament o  la privatització, que és un assumpte pendent del proper programa electoral de la dreta casposa. Mentrestant continuen algunes obres faraòniques arreu del País Valencià que malden per cobrir de normalitat una situació que és d’allò més insostenible. Les aparences són enganyoses i poc satisfactòries per a molta gent,  a més a més  esdevenen a curt termini entrebancs que augmenten les necessitats dels més desfavorits.

A mesura que han transcorregut els anys he hagut de prendre decisions, tot conscienciant-me que jo mateix m’ho havia de ventilar. Aquest balbuceig m’ha portat a utilitzar la ironia en nombroses ocasions, cosa que no sempre ha estat compresa per les persones del meu voltant.

Pel que fa al meu temperament dubtós he de confessar que en el terreny polític  – i en la resta dels àmbits de la vida-   no he odiat mai els meus adversaris. He après a no usar cap vegada aquest sentiment tan negatiu, tal volta per evitar sentir-me malament en acabant.

El meu caràcter escèptic  m’ha abocat a la joia, tot i que semble una gran paradoxa. Aquest temperament s’ha esbargit en l’estudi de la nostra llengua i la cultura pròpies. Poder conéixer-les m’ha omplert de goig  i satisfacció tot donant-me molta seguretat en la vida.

Ara  sóc (d’alguna manera) susceptible a allò que ocorre al meu voltant, com per exemple,  em molesten els abusos urbanístics de la nostra platja  o el retard en l’emancipació juvenil en la societat actual.  Per això,  no sóc indiferent  a la incultura política dretana regnant al País Valencià,  que empra els mitjans de comunicació per fer propaganda de les seues construccions o de la Copa Amèrica ja que  per culpa d’aquesta molts llauradors s’han quedat sense la subvenció oficial  pel conreu de l’arròs perquè el pressupost destinat a ells  s’ha desviat  als  velers ...Tot açò ho  trobe ,  simplement ,  un afer  vergonyós. Sense oblidar del a Fòrmula 1 entre d’altres.  I no tractem ací el pont de les Flors per evitar que em titllen d’antiecologista .

Ben mirat, l’espectacle que tingué lloc en el Mercat Central de València  no fa massa temps, on es citaren nombrosos personatges de la premsa del cor, va afalagar la majoria de la societat que  miraren bocabadats  la  majestuosa retransmisssió  per televisió, però  si pensem que  només amb el sou-regal que la dreta oferí a una actriu estrangera,  els xiquets i  les xiquetes de Cullera tindrien cobertes totes les seues necessitats acadèmiques-educatives durant una dècada.  I quina és la cultura què volem ?

Tal volta,  si el Conqueridor veiés  com  el seu poble ha  celebrat el 9 d’octubre  o  quin estatut d’autonomia tenim més anèmic  s’esgarrifaria d’allò més. 

Xavier Piris