Cultura és llibertat

Quan era menut els meus pares m’obligaven a assistir a l’escola.  El fet de no quedar-me un dilluns al matí al llit, ho veia com un càstig, com una prohibició contra el meu lleure. Aquest atac als meus desitjos “naturals” de passar-m’ho bé, de divertir-me sense límits, el dret a passejar, a jugar amb els amics al carrer ... es veia trasbalsat. Hi havia, doncs, un sentiment de submissió a aquella norma d’alçar-me i tancar-me entre quatre parets. Hom diu que no hi ha res pitjor que fer quelcom a contracor.

A mesura que anava creixent aquest costum esdevenia una rutina  horrorosa. En aquell moment m’hagués agradat  transformar-me en un animal, ja que m’imaginava que aquestss,  com que vivien en la naturalesa,  feien el que es venia de gust.

Vivim en un món envoltats de costums, rutines –domèstiques, escolars, socials...) que a poc a poc ens atabalen. Estem tan avesats que no ens adonem; si més no, no reconeixem que habitem sota aquesta pressió o, simplement, no ho confessem públicament. Em sembla que d’alguna manera ens estem atrofiant. Els nostres sentits –els cinc- que ens posen en contacte amb l’entorn, no funcionen correctament, car estan una mica vetllats, potser el seny està perdent capacitats de lucidesa en el camp d’allò implícit.

Viure en societat  ens limita les llibertats i això s’ha d’assumir, tot i que siga esferidor. Tal volta sense aquests entrebancs no podríem estar-nos en comunitat. Podríem viure com abans? Ja no tenim remei, al meu parer. Sobretot, els adolescents, tan inseparables i enganxats  al món consumista en què han nascut i sense el qual creuen que no hi podrien subsistir, que sense totes les comoditats que tenen al seu abast no trobarien sentit a l’existència. El confort del qual gaudeixen els joves els anestesia, els cega, no són conscients que els costums –la majoria d’ells- els esclavitzen.

Hem de fer reflexionar el jovent que sempre hi ha una altra possiblitat contrària o simplement diferent, hem de crear una societat tolerant, oberta a la diversitat .

La llibertat és un valor ètic humà. Tal vegada haja estat un dels motius que ha provocat més conflictes bèl·lics al llarg de la història, si no que ens ho diguen als valencians i valencianes quan ja hem complert més de tres-cents anys de la derogació dels Furs. Quina paradoxa celebrar allò que teníem perquè encara no s’ha aconseguit la victòria...! Mentrestant, continue estimant el meu país, el País Valencià ; perquè té un passat heroic i incansable per la llibertat.

Hem de recuperar la capacitat d’expressar allò que sentim, el dret a la informació –que sempre ens manipula –i la llicència d’exercir la nostra cultura. Els instituts són, per tant, el lloc idoni on l’alumnat aprén coneixements teòrics, pràctics i també se’ls ensenya perquè siguen éssers humans solidaris i amants dels bons valors. En uns llocs com aquests no tenen cabuda els militars, la intolerància, la persecussió, la discriminació. La xicalla s’ha d’espavilar culturalitzant-se, llegint obres que els agraden per esbrinar que hi ha d’imposat en el món que ens ha pertocat. La independència de cada persona  és part de la nostra intimitat com a éssers humans, com deia aquell cartell de la Guerra Civil que vaig descobrir en una exposició i que em va impactar molt:  “Cultura és llibertat, feixisme és repressió”.

                                                                                                              Xavier Piris