Contra la música

Contra el tabalet i la dolçaina, contra els costums tradicionals valencians, contra el bon gust, contra la cultura, contra el respecte, contra la tolerància, contra l’ educació.

Hi ha gent hui  que s’oposa a aquests assumptes tan elementals per a  qualsevol  poble. Tot i així, els valencians i les valencianes, malauradament, estem  acostumats des de fa ja més de tres-cents anys  a la censura, la prohibició i els intents d’eliminació de tot allò que està relacionat amb les nostres arrels.

 L’any 2000 vaig decidir  deixar de ser membre de la Confraria Mare de Déu dels Dolors  per dedicar-me de ple al meu treball i  tangencialment  a la política . Vaig deixar arrere  vint-i-sis anys de dedicació plena a aquella associació. Els he lliurat, doncs, els millors anys de la meua joventut. Durant aquest període ocupí tots els càrrecs que hi havia en la Junta des del més insignificant fins a la presidència .

He escrit articles sobre el tema i alguns d’ells van alçar una gran polèmica entre els meus detractors . Els cinc anys que vaig ser-ne el president (1995-2000) vaig introduir una sèrie d’innovacions - algunes encara són respectades - però pel que sembla també tenen els dies comptats , com per exemple  la introducció de la banda de dolçaines  i tabalets.

En un principi van ser uns temps difícils, ja que vaig patir insults , pressions i amenaces per una minoria contrària a tot açò. Aleshores ja era conscient que tot això eren els perills que havíem de sofrir tots  aquells que defensem la nostra identitat en un país on hi ha persones que tenen com a esport favorit esborrar dels nostres carrers qualsevol mostra d’identitat valenciana. Cada vegada que entrava o eixia la imatge  de l’església o l’estendard d’una casa particular sonava la Muixeranga. Aquesta tonada sense lletra és  simplement una música  de tradició  popular molt senzilla. Si els dolçainers tenen bons pulmons , i els tenen tant a Sueca com a Cullera i en d’altres indrets del País Valencià, la dolçaina  pot sentir-se des de ben lluny i  pot posar la carn de gallina a qualsevol persona amant de la bona música. Vaig intentar rescatar en la nostra ciutat aquesta melodia de l’oblit. Enguany se sentiran satisfets aquells que  em portaren la contra  perquè han eliminat aquests instruments  .Qui pot estar en contra de la música ?Quins arguments han esgrimit? Han intentat convéncer el personal dient-los que la banda no volia col·locar-se un llaç blanc en senyal de defensa de la vida. Aquest simbolitzava el rebuig al projecte d’ampliació de la llei d’avortament del govern.

Es veu que l’església vol que els confrares facen  política quan el seu objectiu és representar la passió de Jesús. Algunes confraries se’l posaran i d’altres no.

Quina fiabilitat pot tenir aquesta institució agonitzant que ha discriminat al llarg dels segles  , entre d’altres grups socials la dona ? La dona que la volen als despatxos llevant la pols i  que no ocupa cap càrrec rellevant.  Cal pensar que moltes de les religioses estan fent una tasca  importantíssima arreu del món ajudant els malalts i alfabetitzant persones, són, per tant, les que d’alguna manera netegen el nom de l’església.

Com els de la banda no van voler col·locar-se’l han estat substituïts per uns altres músics. La intenció de la Junta ha estat imposar - això sí , amb guant blanc- i disfressat d’elecció democràtica sota una manipulació de la informació,  una banda que serà de tambors i cornetes al pur estil militar com en el període de la Dictadura i que,  pel que es veu,  tant enyoren alguns d’ells.

Estic sorprés i alhora content. Una altra vegada han pogut detenir els avanços que havíem aconseguit.

El poder –botifler- no ens ha tingut en compte a l’hora de preservar la cultura autòctona, ha anat esporgant totes les mostres de supervivència  a mesura que anaven aflorant.

Malgrat açò, n’estic content perquè durant tretze anys s’ha pogut sentir ’himne dels Països Catalans als carrers de Cullera, i això ens ha produït un  gran plaer.

Vull agrair-los des d’ací a tot aquells  confrares que feren possible aquell somni , tant als que n’eren conscients  com a aquells que em donaren el seu suport només com a signe d’amistat sense conéixer el fons de la qüestió.

Tots plegats hem gaudit d’allò més amb aquesta música . Els que pensen com jo ho tornarem a aconseguir. Hui ens han aturat, és un parèntesi per agafar força , però hi repetirem.

Tard o d’hora s’escoltarà la melodia de la llibertat i els nostres enemics s’empassaran la saliva.
                                 

                                       Xavier Piris