Durant el període de vacances he tingut molt de temps per reflexionar. Ha estat una temporada per relaxar-me de les meues ocupacions quotidianes, desconnectar de les meues cabòries. i en sintesi, he posat una mica d’ordre en els meus pensaments.
El meu tarannà inconformista i dubtós m’han dut diverses vegades a plantejar-me assumptes que per a uns altres individus els semblava irrefutable.
Hi ha qui creu que una persona es forma per l’educació rebuda , el cercle familiar, les amistats, les modes o les influències de la societat etc. . . Però a banda d’açò, al meu parer –i que em perdonen els especialistes – caldria afegir l’atzar, en el meu cas. Molts factors han intervingut en la meua formació com en moltes altres persones: les lectures –algunes d’elles desautoritzades pel seu caràcter patriòtic - i la curiositat per saber.
Encara que en la meua situació la genètica m’ha dut, contràriament als meus cromosomes , a posicions ideològicament esquerranes .
Qui haguera pensat fa vint anys que la dreta fomentaria la revolta social ? Ells que tenen la paella pel mànec i no volen soltar-la !
Ells -repetesc “ells” perquè sense cap mena de dubte són masclistes- que ostenten el poder des que la meua memòria funciona i no volen que el poble s’hi rebel·le, com poden utilitzar aquesta arma per fer campanya contra el govern central?
Ningú podria creure com d’uns mesos ençà els dirigents feixistes es manifestarien contra l’escola laica o la negociació per acabar amb el terrorisme. I jo em pregunte: ¿ per què no ixen al carrer per exigir un treball digne per a tothom; una educació pública de qualitat i gratuïta; el dret a una vivenda digna o per la igualtat entre les persones?
Espere a més d’això, que aquesta gent que confia en la dreta, algun dia mentre consulten la Biblia –un llibre excel·lent també des d’un punt de vista literari- se n’adonen que està ple de cites de Jesús en les quals fa justícia als desvalguts i sentencia amb rectitud a favor dels pobres. Això en ple segle XXI es tradueix en la socialització de la riquesa i en afavorir els drets socials i, de tot això , se n’ocupa els diputats d’ Esquerra en les diferents seus parlamentàries. Mentrestant a Cullera, els problemes de l’escola d’Adults demana solucions. Aquesta institució que ha vetlalt per l’alfabetització de la ciutat, que ha crescut malgrat el reduït pressupost municipal crea una sèrie des despeses que per a l govern de la vila és una càrrega que vol eliminar. El dilema de l’ajuntamnet és el tancament o la privatització, que és un assumpte pendent del proper programa electoral de la dreta casposa. Mentrestant continuen algunes obres faraòniques arreu del País Valencià que malden per cobrir de normalitat una situació que és d’allò més insostenible. Les aparences són enganyoses i poc satisfactòries per a molta gent, a més a més esdevenen a curt termini entrebancs que augmenten les necessitats dels més desfavorits.
A mesura que han transcorregut els anys he hagut de prendre decisions, tot conscienciant-me que jo mateix m’ho havia de ventilar. Aquest balbuceig m’ha portat a utilitzar la ironia en nombroses ocasions, cosa que no sempre ha estat compresa per les persones del meu voltant.
Pel que fa al meu temperament dubtós he de confessar que en el terreny polític – i en la resta dels àmbits de la vida- no he odiat mai els meus adversaris. He après a no usar cap vegada aquest sentiment tan negatiu, tal volta per evitar sentir-me malament en acabant.
El meu caràcter escèptic m’ha abocat a la joia, tot i que semble una gran paradoxa. Aquest temperament s’ha esbargit en l’estudi de la nostra llengua i la cultura pròpies. Poder conéixer-les m’ha omplert de goig i satisfacció tot donant-me molta seguretat en la vida.
Ara sóc (d’alguna manera) susceptible a allò que ocorre al meu voltant, com per exemple, em molesten els abusos urbanístics de la nostra platja o el retard en l’emancipació juvenil en la societat actual. Per això, no sóc indiferent a la incultura política dretana regnant al País Valencià, que empra els mitjans de comunicació per fer propaganda de les seues construccions o de la Copa Amèrica ja que per culpa d’aquesta molts llauradors s’han quedat sense la subvenció oficial pel conreu de l’arròs perquè el pressupost destinat a ells s’ha desviat als velers ...Tot açò ho trobe , simplement , un afer vergonyós. Sense oblidar del a Fòrmula 1 entre d’altres. I no tractem ací el pont de les Flors per evitar que em titllen d’antiecologista .
Ben mirat, l’espectacle que tingué lloc en el Mercat Central de València no fa massa temps, on es citaren nombrosos personatges de la premsa del cor, va afalagar la majoria de la societat que miraren bocabadats la majestuosa retransmisssió per televisió, però si pensem que només amb el sou-regal que la dreta oferí a una actriu estrangera, els xiquets i les xiquetes de Cullera tindrien cobertes totes les seues necessitats acadèmiques-educatives durant una dècada. I quina és la cultura què volem ?
Tal volta, si el Conqueridor veiés com el seu poble ha celebrat el 9 d’octubre o quin estatut d’autonomia tenim més anèmic s’esgarrifaria d’allò més.
Xavier Piris
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada